Situat al barri de Sant Andreu, el Bar Torrente és conegut per una carta de menjar autèntic i memorable inspirat en la tradició catalana i en l'actualitat.

Un interior acollidor d'aires rústics i moderns, una àmplia terrassa exterior, una variada carta de vins i el treball tenaç d'en Roger i el seu equip en una cuina diminuta, fan del Torrente una de les millors opcions en un dels cors de la ciutat.
Entro al Torrente a les 10 del matí, el Roger està remenant la cafetera mentre parla per telèfon. Em fa gestos per que m'assegui. Mentrestant entra el proveïdor de la carn i també el Ferran, cuiner, que li agafa la carn, signa i desapareix dins la cuina.

El Roger penja el telèfon i porta dos cafès. Ens posem una mica al dia.
A: Roger, tu vas néixer a Barcelona, ets de Sant Andreu, tenies 18 anys i havies acabat el Batxillerat.
R: Sí, i volia fer traducció però no vaig entrar per una dècima. Vaig triar una altra carrera i després d’un any em vaig adonar que allò no era per mi. Em vaig matricular al grau superior de restauració, ja portava un temps rondant la idea.

A: Acabes el grau i et poses a treballar. Quant de temps per compte aliè?
R: mmm... (calcula mentalment) 17 anys. Vaig estar a hotels de luxe, restaurants amb Estrella Michelin, una mica de tot.

A: I un bon dia decideixes que vols muntar el Torrente?
R: No, no.

A: Com va anar la cosa?
R: Vaig estar tres anys treballant de cap de cuina a diversos restaurants a Austràlia. Quan vaig tornar vaig posar-me a treballar aquí (i estalviar) per, no sé… tenir algun “camí propi”. Volia muntar un altre negoci que al final no va fer-se realitat, el Torrente va ser un segon “tiro” a l’aire.

A: No fotis. El Torrente era un pla B?
R: Ni això. Va ser un pla improvisadíssim. Jo no volia un restaurant per que sabia el sacrifici i la vida a contrarellotge que suposa. Jo volia un negoci més franquiciat/delivery, i aquesta idea hagués estat molt fructífera (amb la pandèmia ho haguéssim petat!). Però em costava veure’n la viabilitat i un amic em va dir que aquest local estava en traspàs.

A: Estem a 2018 o 2019, oi?
R: Sí. Desembre 2018 visito el local i febrer 2019 pago el traspàs. Jo sabia quin era el local quan me’n van parlar però no hi havia estat en la vida. Visc a 800 metres però per aquest carrer no hi passes si no vens expressament a fer alguna cosa. Acabem obrint al juliol 2019.
A: I elaboreu una oferta gastronòmica. Perquè aquesta i no una altra?
R: A veure. El tema d’oferta ve donat per diversos factors. Un factor és que jo volia un bar de tapes clàssic. El marc de referencia era una proposta senzilla, coherent, ben cuinada i que entengués tothom. Que si el comensal vol menjar quelcom de més nivell gastronòmic o unes bones braves, pugui fer-ho aquí.
Un altre factor important és la limitació d’espai de cuina que tenim. En aquesta cuina elaborem plats que altra gent diria “hòstia, això és massa complicat fer-ho aquí”. Però jo sempre havia treballat a cuines petites i això ha estat una avantatge en aquest aspecte.

A: La necesidad agudiza el ingenio, sí. Què hi ha de tu en els teus plats?
R: A veure, seria estúpid dir que no hi ha la meva personalitat als meus plats. Òbviament hi és, al final som una persona o dues les que els pensem i elaborem. Però defujo de fer una proposta centrada en la personalitat del xef, "no es mi rollo".

A: En aquest sentit, va fer mal “el tema Bulli”?
Tot això de la cuina tecnoemocional va aportar grandíssimes coses que ara tots utilitzem, els sifons per exemple. Però també va crear un problema: la dificultat de discernir entre el que era cuina i el que era directament artifici. A mi em tira més la cuina d’entorn que l’artifici. Si tens un bon pollastre i al costat creixen cols, fes pollastre amb cols.
A: Ja acabem. Com és l’equip del Torrente?
R: De Champions! (riu fort). No tinc un equip de galàctics, tinc un equip que viu l’escut, sua la samarreta i sent els colors! Quan vam començar no vaig pensar “quiero este tio de tal sitio o a este otro”. El Ferran, cuiner, és un xaval preparat, però ens coneixem perquè som veïns. El Dani, que és el responsable de la sala, el mateix; és el company d’una amiga. L’Oscar i el Sonny completen l’alineació. Tot molt més casual que a la majoria de feines. Crec que puc dir que tenim una família, aquí.

A: I com a client, feu que ens en sentim part.
R: Aquest equip funciona, estic content amb ells i tenim aquesta sensació de família, que al final és el que busco: que la gent senti el Torrente com casa seva i que hi gaudim plegats.
Back to Top